Alejandro Soliveres (FEMEVAL): “El fracàs forma part del procés d’aprenentatge i no cal demonitzar-lo”

13/03/2017

DSC_0052

Per a tancar la nostra ronda d’entrevistes amb els nous professionals que s’han incorporat com a mentors al nostre programa, entrevistem a Alejandro Soliveres, Secretari General de la Federació Empresarial Metal·lúrgica Valenciana (FEMEVAL)

Què li porta a sumar-se al programa de Mentoring de la Càtedra de Cultura Empresarial?
Era una assignatura pendent després de tants anys formant part del Consell Social, del patronat d’Adeit i com a membre de la Càtedra de Cultura Empresarial. I suposa tancar un cercle per l’oportunitat que brinda anar de la mà amb els emprenedors des del principi, compartir les seues inquietuds, aportar coneixement i fer un seguiment real i proper al costat d’ells durant tot el procés de posada en marxa i de consolidació dels seus projectes empresarials.

Què pensa que pot aportar com a mentor?
Fonamentalment, l’experiència adquirida durant més de 30 anys en la direcció d’una organització empresarial com és FEMEVAL. Una entitat que, si bé és de caràcter sectorial, té una perspectiva i una visió global sobre el món de l’empresa i del emprendimiento.A més el seu funcionament és similar al de qualsevol companyia. És a dir,ha de moure diàriament la maquinària interna del personal, prestar serveis de valor afegit i aconseguir la satisfacció dels seus clients que són els nostres associats.

És un repte nou o abans ja havia participat en alguna iniciativa similar?
És un desafiament apassionant perquè mai havia participat en una iniciativa similar. Fa molts anys vaig tenir l’oportunitat de exercir com a professor en seminaris de formació jurídica organitzats per la CEV, però tenia un esquema clàssic de formació. Així que confie gaudir d’aquesta fórmula d’aprenentatge que afavoreix el desenvolupament personal i professional mutu.

Què creu que pot oferir el mentoring a un estudiant?
Cada estudiant té una formació acadèmica diferent, un projecte diferenciat i unes expectatives professionals i personals també diferents, per la qual cosa no es pot generalitzar. Però sí hi ha un valor addicional que ofereix el mentoring que no es troba en la formació acadèmica. I és l’avantatge competitiu que ofereix obtenir informació i interactuar dins d’un esquema no reglat amb docents no professionals que els oferim un punt de vista real sobre com funcionen les coses i com resoldre prèviament els mateixos o semblants problemes als quals s’enfronten els estudiants. És una formació basada en el nostre coneixement que pot ajudar-los a evitar errors o, almenys, oferir-los un ventall de possibilitats per a solucionar-los.

Si escau personal, on resideix el seu autèntic valor?
Confie a poder oferir la meua experiència com a gestor d’una de les organitzacions empresarials més representatives de la Comunitat Valenciana. Hi ha mentors que són o han sigut emprenedors i uns altres, com jo, que som executius. Cadascun aportarem el nostre saber fer. En el meu cas, pretenc transmetre, com he comentat abans, com és el dia a dia en la direcció d’una patronal sectorial perquè és una qualitat que qualsevol emprenedor ha d’interioritzar per a afrontar amb èxit el seu futur negoci. A més, mostraré com es veu el món del emprenement des d’una organització empresarial, i com des d’aquestes es pot ajudar als emprenedors a través dels serveis que oferim o dels posicionaments institucionals que mantenim a favor de la figura de l’empresari.

I què pot aportar l’estudiant al mentoritzat? Li hauria agradat tenir en els seus inicis com a empresari un suport d’aquest tipus?
E l primer, la frescor, inquietud, il·lusió i ganes de traure avant un projecte professional, vist des de l’òptica de la joventut. I, sobretot, la perspectiva que aporten les noves generacions perquè aposten per negocis molt variats, i amb un marcat component innovador, ja que, en molts casos, es tracta de productes o serveis que actualment no existeixen en el mercat. En les empreses s’escometen constantment nous projectes i segurament d’aqueix ímpetu propi de l’edat es poden traure conclusions positives.

Respecte al segon, lògicament si haguera enfocat la meua trajectòria al món del emprenement, m’hauria encantat haver pogut comptar amb iniciatives així, amb les quals algú, altruistamente ofereix el seu llegat i el seu temps per a ensenyar-ho als altres.

Estem vivint un boom del emprenement que és positiu o pot generar falses esperances en pensar-se tothom que pot emprendre? D’altra banda, considera que és una evolució natural del mercat de treball a Espanya després de la crisi o simplement és el mateix fenomen que s’ha viscut abans en altres països?

El emprenement sempre és positiu si s’enfoca bé: una bona idea, un projecte de negoci, uns bons socis, un pla financer…Una altra cosa és que després resulte competitiu en el mercat o no. A, al contrari, ha de servir per a aprendre dels propis errors. Però açò no ha de portar a pensar que tothom pot arribar a emprendre si no es passa per un procés de reflexió prèvia del que un vol fer a nivell professional i si es creu amb aptituds i actitud suficient per a açò.

D’altra banda, crec que el emprenement és un procés propi de les societats avançades, un fenomen global que possiblement a Espanya haja aterrat més tard que en altres llocs. Encara que pot donar la sensació d’estar de moda, crec que ha vingut per a quedar-se i que, a més, açò és positiu. Molts dels joves que emprenen parlen més d’autoocupació que de emprenement i afirmen que si pogueren, preferirien treballar per compte d’altre amb una nòmina més estable.

Què els diria perquè no pensaren així?

Aqueix mateix debat es manté dins de Femeval respecte als fills dels empresaris. És difícil respondre a la pregunta perquè l’autoocupació és més una eixida laboral i l’emprenement, una vocació.  Per tant en el cas de l’autoocupació sembla lògic no descartar la volta a l’ocupació per compte d’altre si es troben les condicions adequades. No obstant açò, l’emprenedor es va a plantejar el seu negoci d’una forma diferent.

En qualsevol dels dos casos, considere que fa falta fomentar les vocacions empresarials a Espanya, i açò passa per establir un desenvolupament curricular docent des de la infància que ho promoga i, lògicament, per tenir un escenari econòmic posterior que ajude i no criminalitze aqueixes vocacions.

Incubadores, congressos, programes d’ajudes econòmiques, publicacions especialitzades, businessangels, programes de formació específics, nombroses publicacions, etc. Són suficients totes aquestes eines o l’emprenedor necessita alguna cosa més que encara no s’ha provat?
Totes les eines que ha citat estan ben i, en certa mesura, poden ser suficients. Però és evident que l’índex de supervivència hauria de millorar, sobretot perquè molts emprenedors acusen majors dificultats en la segona fase del projecte. Açò és, no tant en el seu llançament inicial sinó en la consolidació i creixement posterior. Estic convençut que les eines necessàries aniran creixent al mateix temps que es consolide el concepte d’emprenement, i que tot esforç és poc en aquest sentit perquè de l’emprenement actual han d’eixir grans empreses del futur.

Etiquetes